Espanya marca el rumb científic de la febre Crimea-Congo

Fa prop d’un any, Espanya es despertava amb la notícia dels primers casos en la península de la febre Crimea-Congo.

La veritat és que la febre hemorràgica de Crimea-Congo (FHCC) no era una sorpresa, el 2011 ja es va alertar que podia ocórrer. Potser l’alarma latent es va materialitzar a través de les crisis de l’ébola i del zika, quan epidemiòlegs, viròlegs i microbiòlegs van començar a advertir que el nostre ‘baluard’ sanitari del primer món podria ser envaït per infeccions abans desconegudes en aquestes zones.

Així va ser, el primer cas amb l’FHCC es va donar a Madrid. Un pacient de 62 anys, mort el 25 d’agost, va contreure el virus per la picada d’una paparra. No se li va detectar la malaltia fins després de la seva mort, quan es va conèixer el segon cas d’una infermera que li va atendre a l’Hospital Infanta Leonor. La dona contagiada va ser tractada en la Unitat d’Aïllament de l’Hospital Carlos III.

Les lliçons apreses d’aquells mesos i l’experiència d’Espanya han quedat registrats a The New England, sota la tutela de José Ramón Arribas, coordinador de la Unitat d’Aïllament d’Alt Nivell de l’Hospital Universitari La Pau.

L’expert fa un repàs a GACETA MÉDICA sobre la manera en què Espanya ha assegurat les bases per estar preparats davant casos d’aquest tipus amb aquests virus excepcionals.

Arribas explica que és la primera vegada que es descriuen dues experiències d’una malaltia en un país d’Europa Occidental, sense antecedents. “A Europa, s’havien detectat a l’Est dels Balcans, Turquia, Albània, i Kosovo”. L’objectiu és advertir a la comunitat científica que a Espanya existeix aquesta malaltia. Per tant, encara que el virus de tots dos pacients era idèntic, compartia una petjada genètica pròpia d’un llinatge africà —arribat a través de les aus migratòries— no relacionada amb la d’Europa de l’Est.

Després d’aquests dos pacients, Arribas reconeix que no es poden descartar altres episodis en els últims anys que passessin desapercebuts. “La veritat és que després d’aquestes experiències estem millor preparats, ja que si algú emmalalteix després d’una picada de paparra cal considerar aquesta possibilitat”.

El contagi principal és per picada, i els contagis se solen produir a l’hospital, “la qual cosa indica que no hi ha transmissió entre humans fora dels hospitals, no hi ha brots d’aquesta malaltia com ocorre amb altres febres hemorràgiques com l’ébola”, aclareix l’expert. En general, insisteix Arribas, les transmissions de Crimea-Congo entre humans sempre s’ha donat entre professionals sanitaris dins dels hospitals.

La major part de les vegades que una persona és picada per una paparra infectada pel virus no desenvolupa manifestacions clíniques, no obstant això, en altres casos, després de la picada de paparra hi ha un període d’incubació curt, entre tres i cinc dies, on el pacient està amb febre, malestar general, nàusees vòmits, manifestacions hemorràgiques.

En principi, com assegura Arribas, no hi ha una vacuna que pugui prevenir el virus, “lperò sí que hi ha mesures de prevenció per quan una persona surt al camp”. En qualsevol cas, per al tractament l’OMS recomana l’ús de l’antiviral ribavirina que “probablement sigui eficaç en les fases inicials de la malaltia”.

Aquests casos van posar de manifest la necessitat de reforçar l’assistència protocolitzada. Es van blindar les unitats d’aïllament d’alt nivell, dissenyades per poder protegir al personal sanitari sense risc de contagi. Són unitats que tenen una sèrie d’estructures de filtres —amb pressió negativa— i amb equips de protecció individuals.

Amb tot, aquestes experiències posen de manifest un canvi geogràfic en la distribució de la malaltia, un exemple més que el món està canviant, i les malalties infeccioses no queden al marge. La importància de l’especialització d’aquests professionals resulta, de nou, evident.